Legacy Rusell, #GLITCHFEMINISM MANIFESTO, 2019. Font: Youtube.
Enguany la publicació d'Holobionte Ediciones de Feminismo Glitch (un manifiesto) (2022) de Legacy Russell traduït al castellà per Federico Fernández Giordano, dijous passat el MACBA va acollir a l'autora en una conversa amb la directora del museu Elvira Dyangiani Ose.
L'ignorat ciberfeminisme muta de nou amb el #GLITCHFEMINISM de Russell on el "glitch" o "l'error" es reivindica com una forma d'esdevenir. Les identitats glitchy formen l'alteritat que el feminisme glitch pretén unir: "women, queer people, people of color, aging and disability groups".
Mai en una sala en un espai institucional —glitching institutions— havia vist (jo) un públic tan divers. Sembla impossible poder apel·lar a tot a la població (i ho és) però igual que els feminismes han fallat en adonar-se que la noció mateixa de feminisme i de ser dona són diferents en relació el context de raça, classe, sexualitat, etc. Especialment, el ciberfeminisme primigeni dels anys noranta, criticat legítimament per Faith Wilding per la falta d'interseccionalitat (tot i les bones intencions).
El ciberespai com un espai d'integració i llibertat és un mite: per convertit internet en un espai segur, primer cal canviar la societat. Però, com un integrant del públic preguntava a Russell, com ens enfrontem als espais hostils (glitchy spaces)? Russell ho admet: “everyday is a frustation in such a violent space [...] We have to keep reminding ourselves everyday that we are something —not caring about your identity is a priviledge".
Per això resulta pertinent redactar un manifest: un procés d'imaginació, de llocs impossibles, on poder esdevenir i elaborar una identitat. Fake it till you make it. Fake it till you believe it. El procés d'imaginar-se un món en forma de manifest pot ser "healing and reassuring".
El que és evident, és que moltes de les problemàtiques opressives se solucionarien amb un "sit down and shut the fuck up".
Comentarios