El Cant de Joia ara és accessible per a tots els "dubliners" a la Douglas Hyde Gallery en Idioma de Signes Irlandès.
Amanda Coogan, Freude! Freude!, instal·lació a The Douglas Hyde (Dublín). Imatge: @DGH_Dublin a X.
Classes d’ISL (Irish Sign Language) és una de les assignatures optatives en els graus d’Humanitats de la Universitat de la Ciutat de Dublín (UCD). Quan la meva companya de pis —ara soc dubliner— m’ho va comentar, em va sorprendre positivament, per una banda, l’oferta de l’idioma de signes entès com qualsevol altre idioma de parla oral; d’altra banda, que aquest sigui en gaèlic.
El que sorprèn encara més, és que no fou fins el 15 de desembre de 2017 que el parlament irlandès reconeix formalment l’ISL com un idioma legítim i d’ús obligatori en qualsevol institució pública, igual que el desdoblament en gaèlic i anglès en panells informatius i senyals de trànsit. El tardà reconeixement del ISL permet la recuperació d’una llengua oprimida (gaèlic) en el context d’una altra idioma menyspreat, com és l’idioma de signes.
L’etern maldecap de la diglòssia és haver de justificar la necessitat i importància de la cura de la llengua oprimida. Aquest cas tan particular obre el debat per dues vies: la rellevància de mantenir viu el gaèlic i la reivindicació dels signes com un idioma legítim. Cal tenir en compte que es tracta d’un cas únic on trobem variacions de gènere: la segregació per sexes a les escoles catòliques irlandeses provocat que l’idioma s’ensenyi de forma diferent entre nens i nenes, amb el resultat de dos dialectes marcats pel gènere.
En tot cas, la galeria d’art adscrita al Trinity College de Dublin —sí, la universitat inclou una galeria d’art contemporani— The Douglas Hyde Gallery, la performer Amanda Coogan (Dublín, 1971) amb l’ajuda d’Alvean Jones i Lianne Quigley, encarregats d’orquestrar la col·laboració amb el Centre for Deaf Studies (TCD) i el Dublin Theatre of the Deaf, exposa Freude! Freude! (11-29 d’Octubre 2023).
La galeria exposa la instal·lació de Cooning, un sostre creat a partir de la unió de peces de vestir, el qual crea efectes de llums i ombres sobre els objectes realitzats amb tela i feltre, units al sostre amb politges, els quals emulen aparells d’ajuda auditiva de diferents èpoques. L’espai inferior, obert a la sala principal, presenta sis pantalles on es reprodueixen en bucle els assaigs de Coogan per a la interpretació en ISL del Cant de Joia de la Novena Simfonia de Beethoven (1824) —aquella que fou aclamada per un públic que el compositor ja no va poder sentir.
La performance de Coogan interacciona amb els objectes i els efectes lumínics que creen les peces de roba, al ritme de la banda sonora: primer sona l’estrofa de Beethoven i després, una hilarant simfonia dels carrers de Dublín—campanes i derrapades del tramvia, clàxon, motors, passos de vianants, els sons del semàfor posant-se en verd i vermells etc.—. Dues pistes completament diferents que agrupen el turment de l’artista incapaç d’escoltar la seva pròpia obra, i la del ciutadà incapaç de sentir la seva ciutat.
Coogan es mostra brillant i enèrgica en la seva performance. La seva dansa exposa, a través de l’ISL les dificultats de les persones amb dificultats auditives, en una societat sorollosa.
Amanda Coogan, complement auditiu a Freude! Freude!, The Douglas Hyde (Dublín). Imatge: @DGH_Dublin a X.
L’obra transmet, d’una banda, la bellesa i esperança en la comunitat i la col·lectivitat dels individus—igual que les peces de roba cosides—poden teixir una societat capaç de protegir i oferir espais accessibles per la comunitat sorda. D'altra banda, és un crit d'atenció per una societat intolerant a les necessitats de comunitats vulnerables. L’artista busca allò que la Unió Europea volia aconseguir nomenant la novena simfonia de Beethoven l’himne d’unió transnacional: harmonia, pau, equitat, solidaritat i inclusió per a tothom. Per Coogan, però, tot això va més enllà de les paraules: cal mobilització col·lectiva.
Ní neart go cur le chéile.
Comments