Des de Mèxic, per al món sencer: Feria Material, Vol. 11.
- Elisabet Trulla i Serra
- 5 mar
- 7 Min. de lectura
Actualizado: 16 mar
Ciutat de Mèxic ha acollit enguany l’onzena edició de la Feria Material (6-9 de febrer, Expo Reforma, CDMX) en el marc de la Semana del Arte de la capital mexicana.
Material ha comptat de dos pisos d’exposició, reunint 70 galeries de Mèxic i d’altres països americans i europeus. La pluralitat de l’escena mexicana es manifesta en narratives íntimament lligades a conflictes sociopolítics contemporanis. Són històries explicades per chilangos des de la mateixa ciutat; des dels estats del nord, on la presència d’Estats Units ofega; des del sud, on comunitats indígenes resisteixen al racisme i classisme de les ciutats i el turisme; i des de la perspectiva xicana, dels qui viuen a l’altra banda de la frontera.
La vida als estats fronterers és incerta, liminal, asfixiant i militaritzada. La vendedora de sandías (2024) de Lxdos, exposada per Azul Arena, projecte artístic de Ciudad Juárez, mostra la figura de la comerciant ambulant acompanyada de simbologia fronterera: la síndria —tricolor de la bandera palestina—, el cinturó de la faldilla prenent forma de mur, càmeres de videovigilància estampades al teixit, i el lema “Tierra y Libertad”, gravat en el tros de fruita. Lxdos reclama la terra robada per la violenta presència geopolítica de la frontera.
“La zona fronteriza entre México y Estados Unidos es un gran limbo, y los migrantes que mueren en esa porción de nuestro continente se vuelvon meros “huesos en el desierto”.[1]
El projecte artístic Sala de Espera recrea una sala d’espera d’un hospital a la ciutat fronterera de Tijuana. Viure a la frontera és com estar en una sala d’espera d’hospital: creuar la porta de la consulta del doctor sembla fàcil; entre el pacient i el doctor hi ha una distància tan curta com immensa; hi ha incertesa, por, i només un dels dos té el poder per deixar passar.
“Las fronteras están diseñadas para definir los lugares que son seguros y los que no lo son, para distinguir el us (nosotros) del them (ellos)”.[2]
Un cop creuada la frontera, es pot escollir ser d’identitat xicana: la mexicana dins l’americana. Danie Cansino retrata el costumisme xicano utilitzant una pintura realista de clarobscur i marc de tela amb dissenys típics de les regions del nord de Mèxic. Casino mostra com es pot mantenir l’orgull de l’herència mexicana en un país que rebutja—a parts iguals que necessita— als mexicans.
A l’estat de Michoacán, prop de la capital, la galeria Aberrante genera diàleg sobre la identitat de l’estat i del país. En un context postcolonial, marcat per imposicions de supremacia occidental, aquesta qüestió és més rellevant que mai. Circe Irasema revisita les obres d’art europees que apareixen a les caixes de mistos “La Central” i les reinterpreta amb icones paradigmàtiques del segle XX a Mèxic en la sèrie Nuevos Clásicos (2016 - ). Entre elles, l’escultura México (1968) de Josep Maria Subirachs, dedicada als Jocs Olímpics del 68.
A Chiapas, estat zapatista del sud, la galeria MUY—una de les galeries més esperades i provocadores de la fira—representa artistes locals tzotztil, descendents dels maies prehispànics. PH. Joel denuncia la devastació de la selva Lacandona amb Max (2025) on un changuito porta una bossa de mà de SheIn, i El Castigo (2023), on una figura humana es troba atrapada en les xarxes d’una selva que plora per l’explotació forestal descontrolada.
P.T’ul, per la seva banda, presenta escultures de fang figuratives (2019-2021) que retraten el procés de recol·lecció i preparació d’aliments a la comunitat.
Entendre de cuina i gastronomia mexicana és bàsic. Un company m’explicava:
“La comida mexicana no pica a lo pendejo. Las salsas con chile realzan el sabor de la comida; liberan otras partes del alimento. Hay salsas, como ciertos tipos de mole, que tardan de entre 3 a 4 días en prepararse”.[3]
És tot un ritual. Per exemple, la base de la piràmide alimentària, la tortilla de maíz, símbol del Sol, pot trigar fins a quatre hores a elaborar-se segons la tradició de les comunitats rurals i indígenes de Chiapas. És una tasca històricament femenina, i són les dones les que s’han de despertar a la una de la matinada per poder abastir una família o una comunitat sencera.[4]
L’altra gran tasca femenina ha estat sempre el teixit,[5] motor econòmic de les matriarques a Chiapas quan els marits ja no poden ser els suport familiar. L’emergent Wendy Cabrera Rubio, representada per General Expenses, presenta a la fira una obra en feltre: un ram de gira-sols i nopals. Inspirant-se en Deleuze i Guattari (Mil plateaux), reflexiona sobre el feltre com el primer tèxtil de la humanitat, vinculat a economies domèstiques. Cabrera Rubio adverteix: “quiero que se me asocie con tu tía que hace el Santa Clos que se va a poner en el baño”, i no pas amb Joseph Beuys, qui també va fer obres de feltre.[6]
La denúncia mediambiental pren forma de performance a Tixinda: marcha por un color (2025) de Melanie Smith i Patricio Villareal, representats per Proyecto Paralelo.[7] La performance, realitzada al bosc de Chapultepec, és una marxa fúnebre vestida de color porpra, el pigment que desprèn un caragol autòcton de les costes d’Oaxaca i Guerrero, avui en perill d’extinció. El porpra fonamental pels teixits de la regió, està en risc, i amb ell la biodiversitat i la comunitat artesanal tintorera de Pinotepa de Don Luis.
Els conflictes mediambientals són símptomes de problemes socials, culturals i econòmics. La pobresa de recursos en zones indígenes i rurals és alarmant: comunitats senceres sense accés a educació, sanitat, electricitat, aigua, o aliments. Joaquín Segura (Pequod, CDMX) cita les memòries del guerriller rural Lucio Cabaño a ¿El hambre es un estado de la República? (2025), acompanyant el text amb un puny de bales tintades de negre.
Les bales fan referència al conflicte armat actual entre les forces armades del govern mexicà contra el narcotràfic, així com a les balaceras entre els càrtels. La detenció i extradició del Chapo Guzmán, líder del càrtel de Sinaloa i del narcotràfic a Mèxic—una lluita de 2006 fins a 2017— va intensificar el conflicte social, provocant el desplaçament de comunitats senceres, un augment dels desapareguts i de les morts, i una inseguretat generalitzada.
La violència i la hipermasculinitat van de la mà en la construcció del macho norteño: un patriarca, amo d’un rancho. Diego Vegas Solorza, artista de Sinaloa—estat fronterer, casa d’un dels càrtels més perillosos del país—, explora aquesta figura en la seva obra presentada a Llano (CDMX), on representa vaquers dels estats del nord de Mèxic vestits amb roba de làtex, muntats sobre un toro mecànic.
Vegas Solorza fa dansar els seus vaquers en la frontera entre una masculinitat heterosexual extrema—dominant, poderosa i violenta— i l’erotisme i desig sexual que genera la seva imatge per part de certs grups dins de la comunitat gai. L’artista juga amb la fina línia que separa l’estètica del rancho de l’estètica queer, o de quan el vaquero busca espais de privacitat on destapar la seva homosexualitat reprimida.
Galeria clau per a l’art contemporani queer a CDMX, Salón Silicón és la segona galeria de l’inici del recorregut de la Feria Material. És un espai extraordinari com a punt de partida de la fira, gràcies a la seva diversitat temàtica, formal i qualitativa, representativa de l’escena artística contemporània a Mèxic.
Salón Silicón presenta la lectura que fa Betty Árbol de la imatge dels gossos fibrats, emblemes de gimnasos d’halterofília, vestits de drag. Amb quatre afegits glam, aquests gossos hipermasculinitzats esdevenen icones queer, tan fàcilment com els vaquers fluctuen entre la taverna i el ballroom.
De la mateixa galeria, Karl Frias García modela el cactus de nopal, símbol nacional, fet en ceràmica amb acabat rosat. A Entre espinas y racimos IV (2025), el nopal es converteix en la transmutació del cos transmasculí del mateix artista.
Les apostes expositives d’enguany han continuat amb la recerca postcolonial d’identitats nacionals, indígenes, frontereres, locals, sexuals i de gènere, constretes entre la tradició, la importació de valors forans i la mezcladera de tot plegat. Material apropa el desig de resistència i defensa d’identitats amenaçades.
Un últim desig, seria poder veure l’any que ve a la Feria, el recentment inaugurat Museo de Arte Transfemenino (CDMX), el primer espai artístic i cultural dedicat exclusivament a la promoció, curació i exhibició d’artistes i històries trans mexicanes. Una altra victòria per al lobby LGBT.
¡Viva México!
[1] Valeria Luiselli, Los Niños Perdidos (Ciutat de Mèxic: Sexto Piso, 2016) p. 31.
[2] Gloria Anzaldúa, Borderlands/La Frontera: La Nueva Mestiza (Madrid: Capitán Swing, 1999) p. 42.
[3] Victor Sanjuan, nascut i resident de la Ciutat de Mèxic.
[4] Guimar Rovira, Mujeres de Maíz (Ciutat de Mèxic: Era, 1997) p.69.
[5] Elisabet Trulla Serra, “El Comeback del teixit”, HARTES 3, pp. 24-29.
[6] Wendy Cabrera Rubio a Teresa Martínez, “Wendy Cabrera Rubio: de Disney a la Guerra”, Reforma, (17 de març 2021) https://www.reforma.com/wendy-cabrera-rubio-de-disney-a-la-guerra/ar2144924
[7] Proyecto Paralelo representa, entre d’altres, a Ignasi Abellí i Teresa Moro a CDMX.
Comments